AMB QUI JUGARIA EL BARÇA LA LLIGA?

El catalanisme és plural i unitari a la vegada. Parlem de “nosaltres” perquè sabem quins valors compartim, encara que a l’hora de definir-los no ens posem massa d’acord. Tenim una identitat amb arrels al cervell i al cor. Som un projecte i un manyoc de sentiments d’intensitats diverses. Definir què som “nosaltres” té connotacions precises i altres que resten en l’ambigüitat, per la senzilla raó que cada persona defineix la pròpia identitat a partir de les seves vivències. El miracle es produeix quan formem comunió amb els altres.

 “El que som ho conten cada primavera les ginestes

i ho anuncien milers de vegades els poetes.

Està escrit en l’airina, imprès a les entranyes,

i ho proclamen el silenci mut i les trompetes.”

 Així d’ambigu és el poeta, i així de clar.

 Elements per l’esperança

 Els qui veuen desintegració identitària pertot que analitzin quina cultura popular es fa a Catalunya. Rocio i Feria de Abril, per entendre’ns, són expressions cada vegada més residuals. La cultura popular activa resideix en: castellers, geganters, grallers, dimonis, trabucaires, armats, orfeons, corals, esbarts, sardanistes, arts escèniques, excursionistes, centres d’estudi, ateneus..., i les festes, hàbits i tradicions més arrelats són els “nostres”; fins allà on poden arribar les peculiaritats en un món tan enxarxat.

 Tenim una experiència formidable en conviure i tractar la diversitat. S’ha de corregir l’error que es va cometre en anteriors allaus migratoris: la creació de polígons d’habitatges exclusius per a emigrants. Cal evitar els guetos promovent la dispersió i la barreja. El repte de la diversitat no passa tant per promoure centres ètnics, entre altres coses per la gran diversitat de procedències, ètnies i cultures. Aquesta diversificació demana una integració més ràpida, donant als nous vinguts punts de referències, d’identitat, per conviure amb els qui ja hi eren i entre ells.

 Creix el sobiranisme i l’independentisme

Determinades enquestes fan trontollar fermes conviccions, els seus resultats assenyalen que creix el nombre d’independentistes i dels qui se senten més catalans que espanyols. L’Estatut del 2006 no representa el límit de les nostres aspiracions d’autogovern. La idea de sobirania, compartida o no, agafa una força inusitada. L’autonomisme, el federalisme, apareixen com una ocasió perduda, perquè des d’Espanya no s’ho han cregut.

El corrent és molt profund i es basa en raons objectives: la independència per un país com Catalunya és una bicoca. Evidentment, fent abstracció de les dificultats de la segregació, de l’existència de lligams pregons i dels qui creuen que encara val la pena intentar un projecte comú d’Espanya des de la sobirania compartida i el respecte mutu. Hi ha raons serioses, fefaents i aclaparadores per afirmar que, amb la independència, en un món globalitzat, dins de l’europeisme, Catalunya sortiria guanyant en l’aspecte econòmic, de la seva cultura i projecció al món. No era així quan Catalunya necessitava protegir la seva economia, assegurar la defensa i conservar un mercat propi. Res d’això succeeix avui. Quan un sector de l’estat espanyol fa boicot al cava, es venen més botelles que mai en d’altres països. El mercat és el món. Independentisme i sobiranisme ja no apareixen solament com elements identitaris lligats a una llengua i una cultura. Són apostes per viure millor, per resoldre problemes des de la proximitat. S’ha estès tant la convicció que la independència és una bicoca que en tots els cercles se’n parla sense reticències de cap mena. Fins al punt que l’únic inconvenient que apareix és on i amb qui jugaria el Barça la Lliga.

Joan Sanjuan i Esquirol