AL “COM ESTÀS?” NO ETZIBIS UN REGUITZELL DE MALALTIES
Un contingent de gent gran abdica abans d’hora dels seus drets de persones cabals i integres –en el sentit de completes, de senceres– almenys fins que una senectut real, i no fingida o de conveniència, els sotmeti. No és que el futur no existeixi, ni tan sols el present els pertany. Ja no viuen les seves experiències, sinó les dels altres. Si els preguntes com estan, ja no pensen que es tracta d’una cortesia, d’una manera d’entrar en conversa. S’ho prenen al peu de la lletra i t’etziben un reguitzell de malalties, pròpies i d’altri. Si fa uns anys amagaven les xacres per no posar en perill una situació de privilegi social o laboral, per presumir de forts o per fugir de penes, ara fan a l’inrevés, com si es tractés de promoure la compassió.
Per morir demano un llit,
un balancí des d’on guaitar per la finestra
els coneguts de sempre: el vent, el sol, la flor.
Un glop d’aigua per prendre les pastilles.
El rerefons d’un cant suau, si pot ser de Serrat.
Un petó cremant la galta,
i una mà per retenir.
No demano res més.
Per morir no fa falta ni valor.
A voltes, morir és deixar de respirar.
Joan Sanjuan i Esquirol, 2010